“Benvinguts a Palm City”, Toni Prim


Horari: 

De dimarts a divendres de 16.30 a 20 h. Dissabte de 11.30 a 13.30 h i de 16.30 a 20 h.

 

Ben de petit, quan el meu pare em portava a Barcelona per a conèixer la gran ciutat on ell havia estudiat, les tres coses que m’agradaven més de veure eren l’avió del Tibidabo, els elefants del Zoo i aquells arbres tant estranys dels que els carrers n’eren plens: les palmeres.

L’admiració i el respecte pels arbres foren una de les bases de la meva educació. Amb els meus germans, els anys que vam viure a Torrefarrera de petits, el nostre amagatall predilecte era el gran ametller del fons de l’hort i quan per Pasqua visitàvem la família de Bellpuig, el poble de la meva mare, amb tota la cosinada que ens hi aplegàvem, una de les principals aventures era pujar al majestuós noguer de vora la tàpia de la Font de Lluny.

Després, amb el reg, un mar de fruiters anà à florint per tot el Segrià i el nostre pare n’omplí l’hort de casa i, sense ser pagès, se’n sentia ben orgullós dels seus arbres. Visita que teníem, vulguis que no, la passejava pel parral i la glorieta d’aquell jardí de dolces promeses. N’obtenia tanta de fruita que la regalava a tothom que en volia i encara en sobrava tanta que la nostra mare ens feia aquelles melmelades dolcíssimes que gaudíem per postres tot l’hivern.

Quan vaig començar a viatjar de gran descobrí altres arbres, llunyans i exòtics, ben diferents dels nostres fruiters… les Oliveres mil·lenàries de les Terres de l’Ebre, el Drago també mil·lenari de Tenerife, i -molt més lluny ja- les Sequoies del Yosemite Valley i els Saguaros, aquells cactus gegantins de les pel·lícules del Far-West, que vaig fotografiar al desert de Sonora, a Arizona.

Però cap arbre m’ha hipnotitzat mai tant com les palmeres. N’hi ha centenars de varietats escampades per les zones més càlides del mon. Les he fotografiat al voltant del Mediterrani a Europa, al Nord d’Àfrica i al Pròxim Orient i també a l’Amèrica del Nord, a la del Centre i a la del Sud. I fou precisament a la regió colombiana del Quindío, on  vaig poder fotografiar les palmeres més altes del mon, les famoses Palmas de Cera  que poden arribar als 80 metres d’altura, vint metres més que el campanar de la Seu Vella de Lleida.

Les palmeres són el viatge, les vacances, el temps lliure, l’escapada al paradís. Les palmeres s’han convertit en una icona. Les trobem estampades per tot arreu, en la roba estan de moda, les trobem també en joies, en cartells de bars, botigues, perruqueries, establiments turístics… en la publicitat, en el cinema, en la televisió i en els llocs més inimaginables. Les xarxes socials en van plenes. Ens exhibim fent-nos “selfies” davant palmeres per a que sàpiga tothom que viatgem i que som feliços. Ara ja les veig per tot arreu. Em persegueixen. Les fotografio i això em fa feliç. És un joc. I no hi ha res que m’ importi més que jugar a ser feliç.

TONI PRIM